Sovint molts projectes són resultat de la trobada de persones i coincidència de voluntats, però hi ha d’haver algú que ho promogui, que ho inicií, o el tutoritzi i aquest era en Jaume, arribat a l’Hospitalet, l’any 1968, prengué consciència global del que era la ciutat durant els  4 anys  que com a regidor dirigí  el departament d’educació. Des de les primeres eleccions municipals democràtiques des del   03/04/ 79 fins al 08/05/83  que en sortí amb una preocupació global sobre la ciutat.

La ciutat de 1983 era ben diferent a la d’ara. Coincidia en el número d’habitants, prop dels 300000, però estava tot per fer, el primer ajuntament democràtic del 79-83 va portar a terme moltes mesures per reorientar el paper de l’ajuntament, en un context que en podríem dir:  d’il·lusionisme democràtic, la regidoria d’educació seria la mostra més significativa de la forta empenta d’aquell moment. D’altra banda s’evidenciava  que hi havia una absoluta manca d’identitat  com a ciutat i  en canvi la consciència de barri era molt forta. Les AAVV havien fet molta feina al llarg de la dècada dels setanta, però hi havia un greu desconeixement del que era  l’Hospitalet i molt més de la història de la ciutat.  Partíem d’una realitat complexa, però tots érem conscients que l’Hospitalet era ciutat d’immigració.  Calia Conèixer la història per transformar la realitat i que tothom es fes seva la ciutat.

 Algunes dades sobre la ciutat:

  A 1965 : només el 33% de la població havia nascut a Catalunya . El 67% de la població de  havia nascut fora ( padró del 65 a  His. l’H 1997) 

Vint anys després:  A 1986, els nascuts fora  havien baixat fins el 48% . ( una disminució d’un 20%)- La forta natalitat dels nouvinguts i i la paralització de la immigració per raons econòmiques havien canviat la realitat

 Així a 1986

Nascuts a Catalunya                                      52,37%                       146.533

nascuts a Andalusia i Extremadura               25,69%                        71.665                      

Resta                                                             21,94%                        61.627         132.292: 48%

total                                                             100,00%                      279.779

(Font: padró municipal)

2023, segons Idescat, sobre 276.617, molt similar al de 1986, segons  Padró.299.354

Nascuts a Catalunya                         44,20%                      126.296                                 42,47%            127.143

Nascuts resta de l’estat                    17,70%                         50.246                                15,95%               47.746

Nacuts a l’estat                                 61,90%                        176,542                               58,42%             174.889

Nascuts a l’estranger                        38,10%                        100.075                              41,58 %              124.465

( l’any 1960 l’H ja tenia 122.813 habitants)

Nacionalitat estrangera: 24,4% - 67.574 (67 % dels nascuts a l’estranger)

Nacionalitat espanyola    33 %     32.501 (dels 100.075 nascuts a l’estranger)

                                         86,3% - dels 209.043. habitants amb  nacionalitat espanyola               

(Font: Idescat 2023 i Padró municipal 2024)

Aquí ara ens plantejaríem el que volen dir aquestes dades: més de 100.000 hospitalencs nascuts a l’estranger 

1.- llei d’estrangeria, empadronament, papers, casa, treball

2.- doble identitat, del lloc d’origen i d’aquí, com tenim tothom

3.-  que vol dir integració?, resultat de la interacció i 

4.-que s’està fent per aconseguir-ho?.

5. La invisibilitat 

El que si tenim , és :

Una memòria col·lectiva, som ciutat d’immigració,  tenim un passat que defineix la ciutat, una experiència que hem de saber aprofitar en aquets moments. Tots hem sigut immigrants, directa o indirectament. Cal repetir-ho insistentment, pedagògicament, sense que ningú renunciï a les seves arrels. 

I fou així,  davant d’una ciutat per construir, des de les persones, amb una perspectiva  col·lectiva  i per treballar molt especialment la identitat quan  el  83/84 ens trobàvem, molt sovint a casa d’en Pere Piñol, un grup de gent que ens preocupava el desconeixement de la ciutat, volíem repensar el que era i somniàvem que aquesta ciutat fos de tothom que hi vivia, una identitat local que la proximitat a Barcelona la feia més difícil d’entendre. A més d’en Pere Piñol, participava en  Joan Casas, Ferran Navarro, Francisco José Basilio, Carme Arranz, Joan Egea, Juliana Joaniquet,  M. Pilar Massana,  jo mateix i, evidentment  en Jaume Botey que és qui ens convocava.

 Per arribar a la constitució del Celh, a l’abril del 84, comptàvem també amb  les trobades a les que anàvem en Jaume i jo a casa de Josep Iglesias Fort /1902-1986 novembre), geògraf col·laborador de Pau Vila i que a El 1950 va endegar les Assemblees Intercomarcals d'Estudiosos i també amb Jaume Codina primer president del Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat l’any 1974. 

I el 12 d’abril del 84 ens trobàvem, aquí mateix, presentant el  Centre d’Estudis de l’Hospitalet

Des del primer moment ens sentirem acompanyats en aquest projecte per  gent tant diferent com:  Joan Solé Amigó, Casimir Martí, Lluís Recolons, Jordi Font, Pepe Ituarte, Mercedes González Fanjul, Jesús Vila, Andreu Trilla, Francesc Rodón, Guillem Cansado, Clara Carme Parramon, Jaume Codina, Jacint Borràs, Vicens Capdevila o Santi Ballesteros.( molts d’ells i elles , ja no estan entre nosaltres) i molts més. 

El mateix Pierre Vilar (1906-2003) a la primera gran activitat del celh, l’any 1986, la XXX assemblea d'estudiosos, ens feu arribar unes notes d’ encoratjament. 

Diu així:

La Comissió permanent de l’Assemblea intercomarcal d’estudiosos per conducte del seu president, Josep Iglesias ... així com el Centre d’Estudis de l’Hospitalet , per conducte del seu president Jaume Botey, han tingut l’amabilitat d’oferir-me la presidència de la XXXI Assemblea... La mateixa insistència dels organitzadors ... va ser una manifestació d’amistat, de part dels estudiosos catalans, que no em va deixar, creieu-ho, indiferent. Em vaig sentir profundament commogut.

... Els amics de l’Hospitalet, generosament, em volien organitzar un viatge llampec París-l’Hospitalet.-París, entre dos avions. Jo els vaig recordar que compliria els meus vuitanta anys, i que la prudència em desaconsellava tot excés de fantasies aèries...

Quan vaig arribar per primera vegada a Catalunya , l’any 1927, ( tenia 26 anys)jo no em sentia encara historiador, sinó geògraf... i vaig conèixer, fins i tot més que Barcelona, els seus voltants industrials, Badalona, l’Hospitalet, Terrassa, Sabadell i també Vic, Berga..; “les comarques” em semblaren (tant)  importants, per comprendre Catalunya, com la mateixa capital...

Recordo que quan vaig presentar a París el meu principal treball ”Catalunya dins de l’Espanya moderna” em van fer, sobre la qüestió comarcal , algunes objeccions: Fernand Braudel em va dir: però què és això de Catalunya?. El fenomen important, el fenomen “mediterrani” és Barcelona. Vaig dir-li, NO!. És cert que Catalunya sense Barcelona , seria poca cosa, però què seria Barcelona sense les aportacions , en productes, en diners i , encara ,més, en persones, “de les comarques”...

( de fet xocava la visió de la història a gran escala-Brodeliana , en front  de la visió a nivell local o comarcal ) 

Algunes consideracions sobre els treballs d’investigació dits “locals” i que en moltes ocasions , resulten tan (o més) útils que tal “síntesi” massa ambició(ses)a...

I ( així) comentant treballs locals de la historiadora Nuria Sales, aleshores a París , diu

...la concentració, en un espai reduït, d’observacions precises al llarg de tots els temps, ens obliga a pensar juntament tots els aspectes, tots els factors d’una societat concreta a través de la història, des dels més materials fins els més espirituals, des dels més passatgers, fins els més perdurables; és una de les maneres ,( no la única, naturalment,) de mesurar les nostres forces amb la “història total”

I acaba dient: En la carta- molt interessant. Que em va enviar Jaume Botey convidant-me a la XXXI Assemblea( que no hem localitzat) es plantejava un últim problema, la preocupació històrica desemboca en l’actualitat; l’Hospitalet dels anys vuitanta del segle XX no és l’Hospitalet del principis del mateix segle i és evident que hi ha una evolució, salts quantitatius que són també qualitatius. L’actualitat és en part, un moment de la història. Amb el gran problema: el de la intervenció de l’home – de la nostra intervenció- en aquest moment.

 És evident que m’hauria agradat.. escoltar, tantes discussions entre vosaltres... tot un diàleg entre la història i l’actualitat.

I era en  aquest sentit, que definíem el celh com “ un lloc de debat i discussió sobre el passat, present i futur de la ciutat, en qualsevol dels seus aspectes, problemes i dimensions”

L’any l 1986,  érem més de 200 socis. Val a dir que l’empenta anava vinculada amb la reivindicació de la història local (com deia Pierre Vilar), és a dir,  el que aporta l’estudi local sobre el conjunt d ela història total. 

Així es va arribar , l’any 1992, a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, on s’incorporà, des de molt aviat, en Marcel Poblet i que hi segueix fins avui

Si en Jaume fou l’incitador i primer president (1984-1992) , la Carme Arranz (de 1992--1995) pretenia, l’obsessionava,  trobar la solució organitzativa ( ens fèiem tips de mirar esquemes i propostes sobre paper), en Carles ( ja estava fortament implicat des de que  substituí al X. Argelaguer en la gestió del celh, el 86 ), fou president de (1995-2005), venia del col·lectiu “joves historiadors” i impulsà la investigació, Història de l’Hospitalet, publicada l’any 1997  i  l’any 2000 vam promoure  L’Hospitalet és escola. Les dues publicacions van representar un esforç gran de participació, de treball en equip , tant pel que fa historiadors i historiadores, que en  fórem catorze,  com de mestres i professorat de secundària ,amb el Casalet, una cinquantena de persones, ((com la Isabel Hernández  , aleshores mestre del Passeig, la Julia Costa, la Carme Alzaga, Eugenia Vázquez, Valentí Julià)) i tancàvem aquest període l’any 2007 amb la Clara C. Parramon, en  Manuel Dominguez, l’Enric Gil, la Josefina Gómez Olivares, Miguel A. Montón i en Pep Ribas i la Carme Cebrià publicant L’Hospitalet lloc de memòria, un  projecte nascut l’any 1995 des del col·lectiu l’Hospitalet antifranquista.

Amb la Mireia  Mascarell com a presidenta,  (2005-2008) estàvem ja al límit de les nostres possibilitats de dedicació. Cal dir que tots els anys de la gerència de la Montse Perelló (1990-2008) amb la Rosa Guinart i la Mercè Artigas, foren anys d’un creixement de producció constant, i, on les exigències de dedicació voluntària estaven al límit i a més, l’economia ens ofegava, sempre ha estat i és  un dels problemes bàsics de l’entitat, potser, també, perquè des de l’ administració s’ha anat retallant  la subvenció , des d’una  desconfiança permanent per part de l’ajuntament, amb intensitats diferents però permanentment. De fet,  és incomprensiblement normal que es trigui un any per rebre els diners de la subvenció o conveni. La qual cosa ens obliga a dependre dels crèdits, sort en tenim del Copp 57 que ens possibilita l’existència. 

Tot plegat  - el ritme, les exigències de producció i les dificultats que citava-  ens portà a un conflicte intern que vàrem viure molt malament i que va suposar  qüestionar la continuïtat del Centre, estem parlant de l’any 2006/7.

Vàrem poder continuar, coincidint amb el trasllat des de Can Casas-l’estanc, la casa modernista del carrer Major,  a l’edifici actual  -el Molí Paperer-  assumint la presidència la Pilar Massana 2008-2012, moments complicats de la nostra petita història però que la prudència,  la bona gestió de la Pilar i la renovació del grup motor, la junta, amb en  Miguel Solana, Genís Pasqual, JM Valero, Núria Toril, Carles Ferrer, Asun Rubiralta i més,  ho va facilitar. Després vingué la presidència d’en Manuel 2012-2023, anys especialment dedicats a la difusió i presència del celh a la ciutat,  rutes, revoltes, i, el compromís ciutadà com entitat, amb el castell de Bellvís,  can Batlló o can Trinxet  

Aquest compromís amb la ciutat sempre ha estat present, com ho  era “l’Hospitalet sense vies” de fa ja vint anys... I  seguim amb les vies.

i ara amb la Carme Rimbau i en Vicens celebrant aquest 40 anys i iniciant un nou període.

Només per l’aportació al coneixement de la ciutat amb el Quaderns d’Estudi ,ja valia la pena l’existència del celh. El primer número sortí l’any 1987 i el darrer, serà el 38

Acabo tornant a l’inici, recordant que en  Jaume  fou qui ens  incità la constitució del Celh i els “54 relats d’immigració” són un referent sobre la ciutat. La immigració com  l’element definitori de la ciutat, la immigració avui també és un dels eixos del celh , com ho mostren: les rutes candelianes, el documental  Històries de migració 2022, de Nina Capri i Quim Solias o les  Veus migrants de Martha Cecilia Cedeño- Pérez i Javier Requena, aquest 2024 o l’últim llibre: Candel l’altre català, de Joan Soto. ... i també  el proper Quadern d’Estudis dedicat a les cures a la societat, aquestes activitats que semblen invisibles i  on avui la immigració és l’eix. Cures que tenen sexe,  classe social i origen. 

Avui, resultat de tot això, i  amb problemes nous, com la segregació residencial: nord-sud o la gentrificació, la densitat de població i l’espai. En tot cas la proximitat a Barcelona segueix sent decisiva per la construcció de la ciutat. I tal com hem comentat altres vegades: L’Hospitalet és paradigmàtica per Catalunya.

A la pàgina web hi ha un article de la Lídia Santacana i l’Enric Farreras amb el títol: Per molts anys celh on podeu veure els 200 noms i cognoms  de les persones que han participat en la història del celh fins avui.

I un altre, sota el títol de: Somnis impossibles on  recordo el paper d’en Jaume Botey i com ens  comentava que el celh era una de les seves utopies que havia arribat a bon port, una altra és l’Olivera, que està celebrant els 50 anys  i ara, també,  el projecte solidari “Luz de todos” a Guatemala, que ja té deu anys.

 Ben segur que en Jaume somriu, en veure que, un dels seus somnis, el CELH, celebra  aquests primers  40 anys. 

                                                           Joan Camós Cabeceran, novembre 2024

En el següent enllaç podeu veure la intervenció del Joan Camós