Volem compartir amb vosaltres les molt interessants aportacions de la taula rodona sobre la preservació del patrimoni a l’Hospitalet que vàrem celebrar el passat 8 de juny.

En una sala Joan Maragall plena, sobretot d’assistents hospitalencs preocupats per la pèrdua constant del patrimoni i la memòria ciutadana, els diferents participants ens van aportar bones informacions i vam poder conèixer millor la història recent, l’estat actual i el perill en què es troba el patrimoni de la segona ciutat de Catalunya.

La primera a parlar va ser Lluïsa Carmona, historiadora, regidora independent per ERC, que va començar fent una síntesi històrica, a partir del carrer Xipreret

—amb les seves veritats i mentides de l’arquitectura que hi ha—, considerat el nucli de l’actual ciutat, amb vestigis des del segle XI. Va continuar fent esment de les zones agrícoles que s’han anat perdent, de la zona de la Marina —gairebé dos terços del territori—, que arribava al mar i a partir del 1920 va annexar-se a Barcelona, de l’increment migratori de la ciutat i de l’expansió urbanística: el percentatge de superfície construïda entre 1960 i 1979 va ser d’un 53,58%.

Va passar el testimoni a Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, que ens va mostrar tot el patrimoni perdut. Pèrdua iniciada a partir de la guerra civil, on es van destruir moltes esglésies, que va continuar amb el «desarrollismo» franquista, però que ha continuat també en el període democràtic, amb sonats enderrocaments: edificis modernistes, racionalistes, industrials, etc. De 250 masies, censades a principis del segle XX, en queden —i no totes en bon estat— 25.

Va continuar Ireneu Castillo, de l’associació Perseu, que va seguir parlant del patrimoni perdut. A Perseu es deu, entre d’altres campanyes, la reivindicació del petit tros del canal de la Infanta visible on hi havia la caserna de la Remunta. Gràcies a la campanya que va iniciar a les xarxes socials, molta gent s’hi va sumar, recordant experiències viscudes. D’aquest fet, va concloure el perquè és tan important la  divulgació del patrimoni entre la ciutadania, com a única manera d’acabar coneixent i estimant el que l’envolta. No es podia demanar a la població nouvinguda que defensés el que encara no considerava seu.

Cristóbal Ortega, el següent ponent, del Grup de Patrimoni de l’Hospitalet, ens va parlar del PEPPA (Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic). Considera que és una bona eina per anar treballant en la catalogació tant del patrimoni arquitectònic com de l’immaterial. S’ha de tenir en compte que, en l’actualitat, només hi ha 110 edificis i conjunts catalogats, inclosos en el PEPPA. Encara que sembli mentida, en els darrers anys la xifra ha anat baixant. L’estat de conservació de molts d’aquests edificis, com Can Rigalt, és lamentable.

Pensen que amb la comissió d’associacions i altres entitats cíviques, a més de la majoria de partits polítics, que han creat es podrà avançar cap a un postPEPPA, ja sense l’última A d’arquitectònic, per a aprofundir i reivindicar tota mena de patrimoni.

La professora d’història de l’Art de la UB, vocal de patrimoni de l’AVV. Collblanc/la Torrassa, sòcia recent de SOS, va incidir —coincidint en allò que en el punt 8 del manifest fundacional de la nostra associació es diu (https://www.sos-monuments.org/carta-fundacional-o-manifest/)— en criticar els criteris d’intervenció en la rehabilitació d’edificis. Ens va mostrar exemples que desfiguren i traeixen la memòria amb falsos històrics, aplicant modernitats quan es podia haver respectat l’original. També ens va mostrar com es deixen perdre els colors primigenis.

Finalment, l’arquitecte Fran Villaescusa, també de Perseu, ens va parlar de com funciona el planejament urbanístic de l’Hospitalet. Va recalcar les incoherències entre el Planejament general i el Pla especial de protecció: el planejament no s’adapta al patrimoni i el patrimoni és forçat a encaixar en el planejament. Es faciliten els rendiments urbanístics als privats i els edificis patrimonials en ruïna passen a mans públiques, la qual cosa no és garantia del seu manteniment. La baula més dèbil és el control que ha de dur a terme l’ajuntament.

En el torn de paraules es va corroborar la visió exposada pels ponents, refermant el caràcter obrer de la ciutat, on ja queden pocs vestigis d’indústries com les bòbiles i les fàbriques de vidre. També va haver unanimitat en la necessitat d’una major divulgació del ric i variat patrimoni hospitalenc. I que, sense el suport de la ciutadania, no hi ha prou força per a enfrontar-se a les distintes administracions.